Biografia

Jaume Sisa neix a Barcelona, al barri del Poble Sec, el 24 de setembre de 1948. Fill de família treballadora, la seva infància en plena grisor de dictadura franquista està marcada pels jocs al carrer, la lectura dels populars "tebeos" de l'època (Capitan Trueno, Jabato...), la companyia imprescindible de la ràdio i la proximitat del món de la faràndula i les "varietés" del Paral.lel.

Abans de pujar als escenaris i revolucionar el món mundial amb el seu projecte galàctic, Sisa exerceix tot tipus de feines (oficinista -la seva primera "vocació", assegura-, venedor de llibres, representant d'electrodomèstics, cambrer, dependent, enquestador...) però la febre dels nous conjunts de rock'n'roll, beat i folk dels anys 60 l'il·lumina i decideix invertir els estalvis en la seva primera guitarra elèctrica.

Comença a freqüentar els ambients "bohemis", i gràcies a l'amistat amb el músic Enric Herrera viatja fins a París, on acompanya el grup Los descendientes de Walder i on es presenta com a cantant folk. Després continua amb una gira per Tunísia, Itàlia i França abans de la tornada a Barcelona.

El desembre de 1967 Sisa fa la seva primera actuació a Barcelona, a l'Escola Massana, compartint escenari amb Guillermina Motta i Xavier Ribalta, i s'incorpora al Grup de Folk (complint amb el ritual del grup, amb Pau Riba i Jordi Batiste com a padrins) el mateix dia que també ho fa Ovidi Montllor. Amb el Grup de Folk participa en el popular festival del Parc de la Ciutadella de Barcelona, en el convuls maig del 1968.

La discogràfica Als 4 Vents publica el seu primer senzill L'home dibuixat, presentat a la Bodega Bohemia amb l'apadrinament de Gilbert, una estrella del music-hall barceloní dels anys 20. L'enlluernador inici continua amb actuacions en solitari, amb el Grup de Folk i com a component de Música Dispersa, conjunt d'avantguarda i experimentació amb un únic i ara molt buscat disc. Immediatament arriba el primer disc "Orgia", una alenada d'aire fresc en el panorama musical de l'època i tota una provocadora declaració de principis.

Sisa, juntament amb Pau Riba, en procés de creació de Dioptria, lideren en aquest moment l'underground provocador i contracultural barceloní, català i, pràcticament, també l'espanyol. Tots dos proposen fer un concert al Palau de la Música, esplèndid edifici modernista i un dels símbols de la burgesia, però la negativa que reben com a resposta els impulsa a enviar en senyal "d'agraïment" una botifarra decorada amb la senyera catalana

Després d'Orgia, Sisa deixa banda els escenaris i durant un temps torna a fer tot tipus de feina (cambrer, recollidor de fruita a Lleida, venedor de llibres i televisors, oficinista un altre cop...), combinant-ho amb estades a Holanda i Menorca, aparentment allunyat de la música. No és fins que s'inaugura una nova sala de concerts a Barcelona, Zeleste, que Sisa torna a l'activitat artística amb el que és el seu disc més celebrat, "Qualsevol nit pot sortir el sol".

En plena ebullició política i cultural a Catalunya i a l'Estat espanyol pel final de la dictadura, la mort de Franco i el procés de transició a la democràcia, Sisa i el seu aparentment innocent cant a la imaginació i la llibertat de la cançó "Qualsevol nit pot sortir el sol" són considerats inapropiats per "las autoridades competentes", i prohibeixen la seva actuació al multitudinari festival Canet Roc de 1975.

La decisió tindrà inevitables efectes promocionals que consolidaran la popularitat de Sisa, que continuarà una etapa molt creativa amb "Galeta Galàctica" i el doble disc "La catedral", consolidant la seva personalíssima barreja de misticisme, surrealisme i humor.

A continuació venen les col·laboracions amb la companyia teatral Dagoll Dagom, a l'espectacle basat en textos de l'escriptor Pere Calders "Antaviana". Sense abandonar la desbordant creativitat marca de la casa, Sisa aposta amb La màgia de l'estudiant (1979) per un gir cap a composicions més convencionals, que presenta en directe amb el suport de la banda de rock Melodrama i que es plasmaran en el disc "Sisa i Melodrama".


El 1981 torna a col.laborar amb Dagoll Dagom a "Nit de Sant Joan" i s'integra amb la companyia en la gira que va fer per tot l'Estat espanyol. El seu particular homenatge a la diversitat cosmopolita de Barcelona es concreta a "Barcelona Postal", un projecte conjunt amb l'artista Antoni Miralda que inclou versions de cançons dedicades a la ciutat comtal com les de Maurice Chevalier o Gato Perez.

Ja en plena democràcia, el 1983 l'artista comença a mostrar símptomes a "Roda la música" d'una certa desil·lusió, que es confirmen amb el seu disc de comiat (provisional), el doble "Transcantautor. Última notícia" (1984), que anirà acompanyat de l'edició del poemari "Lletres galàctiques" i l'exposició "Memòria representada".

Mentre Sisa manté el seu esperit galàctic reclós, reapareix a Madrid Ricardo Solfa, cantant de boleros que ja havia actuat ocasionalment amb l'Orquestra Plateria. Solfa publica el 1987 el disc "Carta a la novia" (on interpreta la cançó coescrita amb Joaquín Sabina "Hay mujeres") seguit dos anys després per "Cuando tu seas mayor".


Després de presentar a Televisió Espanyola la sèrie "España en solfa" (1990), el 1992 publica un tercer disc, "Ropa fina en las ruinas", i l'any següent comparteix amb Pascal Comelade, fan declarat de Sisa, el single "Yo quiero un tebeo" editat amb motiu del Saló del Còmic de Barcelona. Les últimes notícies de Solfa el situen el 1996 com a vocalista a bord d'un vaixell de destí incert.

El 1996 entra en escena El Viajante, un personatge que aglutina les personalitats de Sisa i Solfa, a més de Ventura Mestres (especialista en Sisa) i Armando Llamado (lletrista de Solfa) i que deixa per a la posteritat un disc-llibre homònim publicat per El Europeo.

Poc a poc, Sisa surt del seu retir i al costat de Pau Riba ofereix l'espectacle literari "Actors gramàtics" per diferents escenaris de Catalunya. També col·labora, juntament amb Pascal Comelade, en la posada en escena de l'obra teatral "Colors", del dissenyador Javier Mariscal.


El 2000 es confirma l'esperada reaparició de Jaume Sisa amb la publicació del disc "Visca la llibertat", amb la col.laboració musical de Pascal Comelade, i que es presenta el gener del 2001 al Palau de la Música amb la presència de nombrosos amics i artistes convidats.

Després de la bona acollida del disc de retorn, la revitalització de Sisa continua amb l'edició de "Bola voladora" (2002) una revisió d'alguns dels seus èxits i alguna versió acompanyat de La Verbena Galàctica que culmina amb l'apoteòsica presentació a les festes de la Mèrcè 2002 davant de la Catedral de Barcelona.

El 2002 Sisa també apareix al documental de Ventura Pons "El gran Gato", dedicat a la figura de Gato Pérez, on versiona la cançó Quiera ser poeta, quisiera ser cometa i conversa amb l'actor Carles Flavià sobre l'homenatjat i la Barcelona dels anys 70 i 80.

Feliçment recuperat per a la causa galàctica, continua ampliant el seu mestratge publicant "El Congrés dels Solitaris" (2005), gravat al santuari del hardcore català Ultramarinos Costa Brava amb el suport de L'Escolania de la Quadratura del Cercle dirigida per Xavi Lloses. El 2008 es posa a les mans de Joan Miquel Oliver (Antònia Font) per crear "Ni cap ni peus", fins ara el seu últim disc amb material nou, amb la desimbolta "Aquest any follarem com folls" com a cançó de presentació i on s'inclouen homenatges a Pau Riba, Francesc Pujols, els esperits lliures i els escenaris de la infància al Poble Sec. El setembre del 2008, coincidint amb el seu 60è. aniversari, Sisa va ser el pregoner de les festes de la Mercè i va protagonitzar una nit memorable acompanyat d'amics com Pau Riba, Quimi Portet, Antònia Font, Melodrama o Pascal Comelade i una interpretació final d'"El meu carrer" a duet amb el seu autor i veí al carrer Poeta Cabanyes del Poble Sec, Joan Manuel Serrat.

Paral.lelament, el 2006 juntament amb Lluis Mendo i Bernardo Fuster, reivindica el llegat del duet Vainica Doble amb el CD i DVD "Sisa y Suburbano Cantan a Vainica Doble", amb les col·laboracions d'Alicia i Mar Álvarez (Pauline en la Playa), Natalia del grup Nosoträsh, Refree, Paco Clavel i Gloria Van Aeersen, fundadora amb la desapareguda Carmen Santoja de l'entranyable duet.

Sisa s'ha dedicat en els últims anys a recuperar els drets i reeditar en CD una part important de la seva discografia, amb acurades edicions com el triple CD "Sisa i Melodrama: Les tres cares de la moneda" (incloent les maquetes, un concert en directe i un llibret amb molta documentació gràfica), la doble versió en català i castellà de "Nit de Sant Joan" (amb la traducció de Jaime Gil de Biedma) o la colaboració amb Miralda de "Barcelona Postal", entre d'altres.


La reedició de "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) va anar acompanyada de l'edició d'un llibre infantil sobre la cançó que dóna títol al disc il.lustrat per Sergio Mora. Davant la incertesa de la indústria discogràfica i del model de negoci que Internet està capgirant (situació que Sisa ha criticat públicament amb articles a la premsa i que han generat incendiàries polèmiques entre els internautes), l'autor d'"El setè cel" ha optat últimament per expandir encara més la llegenda del seu disc més popular i que figura en les primeres posicions en les llistes d' àlbums més importants a Catalunya i a l'Estat espanyol, interpretant íntegrament "Qualsevol nit pot sortir el sol" en format íntim i acústic.