Zeleste i la música laietana. Un passeig per la Barcelona musical dels anys 70

El llibre "Zeleste i la música laietana" (Pagès Editors, 2009) és un passeig per la Barcelona musical dels anys 70, concretament la que representen músics com Jaume Sisa, Carles Benavent, Emili Baleriola, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés i tota una colla d'instrumentistes que ben aviat van ser qualificats per la crítica com intèrprets de la "música laietana". Aquest nom es relaciona directament amb el local on tots ells van començar a destacar musicalment parlant: la sala Zeleste, a tocar de Santa Maria del Mar. El llibre, escrit a l'estil d'una crònica il·luminada per una anàlisi regurosa, fa reviure al lector aquells anys d'una música de gran creativitat a Barcelona. L'autor, el periodista Àlex Gómez Font, ha utilitzat les fonts orals de tots aquest músics, així com també del fundador, Víctor Jou, a més de revisar les hemeroteques i de conèixer de primera mà la música laietana. El llibre, de 160 pàgines, duu com a complement un quadern de fotografies amb un total de 50 imatges de músics, programes de mà, portades de discos, cartells i diferents moments de concerts i gravacions.



D'El Periòdico de Catalunya:

"Un llibre rescata la història de l’atrevida escena artística que va sorgir a la sala Zeleste als 70

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA
Mentre que a la Cançó periòdicament li fan homenatges i líftings diversos, la música laietana està relegada a un injust oblit que el periodista Àlex Gómez-Font (Caldes de Montbui, 1976) ha volgut reparar. Al seu llibre Zeleste i la música laietana (Pagès) explica amb rigor i valuosos testimonis tot el que va suposar l’original sala Zeleste del carrer de l’Argenteria (ara és una botiga de roba), i recull l’ona expansiva d’aquella Barcelona dels anys 70 en què es prioritzava la creativitat i la llibertat musical.
«Van ser molt trencadors. La gent estava acostumada a una altra classe de posada en escena tipus Mustangs o de la Nova Cançó, plena de nostàlgia i amb una simple bombeta a l’escenari. I ells van canviar totalment la manera de presentar-se en públic, la il·luminació... Volien comprovar fins on podien arribar amb la improvisació i investigació, fusionant jazz i arrels populars (l’Orquestra Plateria i l’Elèctrica Dharma en són dos bons exemples), encara que en ocasions les rebessin a pedrades als pobles», relata l’escriptor. «Però es va apagar per falta de suports i va acabar eclipsada per la Nova Cançó, que va comptar amb la burgesia catalana i el favor d’alguns mitjans, i la movida madrilenya, que va tenir l’impuls de l’alcalde Tierno Galván», afegeix.
Gómez-Font subratlla el valor de Víctor Jou, fundador el 1973 d’una sala de concerts que va començar facilitant als músics els equips i les furgonetes, i va acabar editant-los discos, exercint d’empresa de management i publicant una revista (de la qual recull alguns retalls). «S’hi va deixar la pell», insisteix. L’autor fa parlar Jou al llibre, així com també músics com Jaume Sisa, Joan Albert Amargós i Carles Benevent, a qui culpa de la seva incursió en aquests camins. Diu que el va escoltar tocant el baix en el disc de Paco de Lucía Solo quiero caminar i no va parar fins a recollir-ne els orígens i influències. «Vaig descobrir que havia estat amb Música Urbana juntament amb Amargós i que en l’època pre-Zelestina havia format part de la segona Màquina! juntament amb Emili Baleriola i Salvador Font. Llavors, em vaig veure amb la necessitat de seguir indagant; tenia davant meu una història fascinant».
El llibre explica que va ser el ja desaparegut Gato Pérez qui es va inventar l’etiqueta de «música laietana», recordant la barrera geogràfica, la Via Laietana, que els marcava la frontera. Llavors, les nits es movien per la Ribera.
Però, com recull en paraules de Jaume Sisa, «als 80 es va acabar la festa». «Davant la mort de Franco s’havia creat un clima en què crèiem que tot podia canviar, l’arribada de la utopia. Però ens van despertar. De mica en mica vam descobrir que es podien canviar coses però no tot. Allà es va acabar el somni».