el cabaret galàctic

"To de re per a mandolina i clarinet"

2011-10-31T00:09:00.011+01:00

Actualització: Video disponible temporalment a TV3 a la carta durant una setmana.

Emissió Canal 33:
Diumenge, 13 de Novembre, a les 21.00h

Reemissió Canal 33:
Divendres, 18 de Novembre, a les 12h

L'equip del programa Sputnik de Televisió de Catalunya ha realitzat el documental "To de re per a mandolina i clarinet" (títol d'una composició de l'Orquestra Mirasol), dedicat al boom de l'Ona Laietana barcelonina entre els anys 1974 i 1978 i que s'estrena al festival In-Edit. Roger Mas és el presentador del viatge a la llegendària sala Zeleste del carrer Argenteria i a la reunió al seu voltant d'artistes dispars units per una gran força creativa: Companyia Elèctrica Dharma, Sisa, Gato Pérez, Música Urbana, l’Orquestra Mirasol, l’Orquestra Plateria, Iceberg, Blay Tritono, Ia & Batiste... A més de comptar amb entrevistes a alguns dels protagonistes i coetanis d'aquell moviment, i a músics actuals que analitzen la seva herència, també inclou com a al·licient imatges poc conegudes procedents dels arxius de TVE.

"To de re per a mandolina i clarinet" es podrà veure al festival internacional de cinema documental In-Edit el dimecres 2 de novembre a les 22h (amb la presència del seu director, Jordi Turtós) i el divendres 4 a les 18h, i esperem que properament s'emeti també per l'espai musical del Canal 33.

Sisa al Faraday Tardor

2011-10-12T16:43:00.004+01:00

Jaume Sisa serà un dels principals reclams del Faraday Tardor, festival nascut a l'ombra de l'èxit del festival estiuenc de música independent Faraday i que se celebrarà a Vilanova i la Geltrú els propers 4 i 5 de novembre. Sisa actuarà a l'Auditori Eduard Toldrà de la capital del Garraf el divendres 4, interpretant sencer l'àlbum "Qualsevol nit pot sortir el sol" i compartint cartell amb Pau Vallvé, Anímic, Love of Lesbian DJs, DJ Delafé i Fish & Rocks.

Fins sempre, Ia!

2011-09-14T22:30:00.006+01:00

Avui ens hem llevat amb una molt mala notícia: ens ha deixat l'Ia Clua.

Gràcies per tanta bona música.

No me la puc treure del cap

2010-11-17T21:27:00.003+01:00

Dijous 18/11/2010 a les 21.55h.

TV3 presenta un nou capítol de "No me la puc treure del cap", que aborda el tema de Jaume Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol". La cançó evoca la ... infància i adolescència de Sisa en una Barcelona de postguerra, convivint amb els personatges d'"El Patufet" (el còmic de l'època), la literatura juvenil, la ràdio, el cinema i les "varietés" del Paral·lel, al seu barri del Poble-sec.

El pas del temps ha fet créixer la cançó fins a traspassar generacions i l'ha convertit en un clàssic. De lectura aparentment infantil, "Qualsevol nit pot sortir el sol" inclou vivències i actituds molt habituals en l'entorn "underground" en què es movia Sisa (casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú / omplir la casa de "colors" i de "perfums"/ de les tristors en farem "fum"); i que la fan molt atractiva com a descripció del moment en què es va publicar, el 1975. La mort del dictador i el previsible pas cap a la democràcia van provocar al país una gran il·lusió... que acabaria en desencís. Tot plegat, allunyat definitivament de la interpretació estrictament infantil. Però els nens se la saben sencera.

Web del programa No me la puc treure del cap

"Rambleros"

2010-02-12T18:43:00.010+01:00

Sisa participarà a Rambleros, un programa d'activitats gratuïtes en homenatge a la Rambla barcelonina dels anys 70 que tindrà lloc durant el proper mes de març en una carpa situada a la Rambla de Santa Mònica. Per aquest espai també passaran artistes com els Germans Poltrona, Oriol Tramvia, Pau Riba, Ángel Pavlovsky, Pep Bou, La Banda Trapera del Río, l'espectacle Rebels amb causa, amb textos de Nazario, hi haurà records per Gato Pérez i exposicions sobre cartells i publicacions de l'època, entre d'altres activitats destacades.

Torna la "Nit de Sant Joan"

2009-12-02T19:49:00.004+01:00

Dagoll Dagom torna a posar en escena "Nit de Sant Joan", un dels grans èxits de la companyia de teatre catalana, estrenat l'any 1981. La nova versió de l'espectacle, amb cançons de Jaume Sisa, la dirigeix Carles Alberola i es podrà veure a partir del febrer de 2010 al nou Teatre Arteria (antic Teatre Español) del Paral.lel barceloní.

"La màgia de la revetlla del solstici d’estiu torna amb Nit de Sant Joan, després de 29 anys de la seva estrena. La coca, el cava, els macaris, follets màgics i marcians tornaran a omplir el teatre amb una revetlla ye-ye dels anys 60 com a teló de fons.

Un format de musical galàctic, amb esquetxos i cançons que transcorren durant la nit del solstici d’estiu, que divertirà a tots els públics. La versió s’adaptarà als nous temps, potenciant-ne l’impacte visual i escènic, tot i que estarà ambientada en els anys 60 i tindrà una estructura pròxima al gènere de la revista mantenint el toc naif de la versió de 1981.

En el marc de festa, música i alegria de la revetlla de Sant Joan, Dagoll Dagom dóna vida a uns
personatges que faran realitat aquesta nit els seus desigs més profunds, gràcies a un follet trapella que els guia. Es tracta d’un espectacle màgic, tendre, naif, fresc i divertit; una musical poètic. Un espectacle per a tot tipus de públics, per a joves i grans, per a tots aquells que continuen creient que bufant una espelma i pensant un desig, aquest es pot fer realitat. Una nit galàctica." (Extret del dossier de premsa de l'espectacle)

Nou disc de Melodrama

2009-07-11T13:11:00.002+01:00

Rebem un breu comunicat de Melodrama: Dionís i Toni Olivé, Joan Navarro, Carles Collazos i Xavier Julià són a l'estudi enregistrant un nou disc, No és massa tard, produïts per Ia Clúa. Esperem impacients el resultat...

Zeleste i la música laietana. Un passeig per la Barcelona musical dels anys 70

2009-06-05T21:14:00.008+01:00

El llibre "Zeleste i la música laietana" (Pagès Editors, 2009) és un passeig per la Barcelona musical dels anys 70, concretament la que representen músics com Jaume Sisa, Carles Benavent, Emili Baleriola, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés i tota una colla d'instrumentistes que ben aviat van ser qualificats per la crítica com intèrprets de la "música laietana". Aquest nom es relaciona directament amb el local on tots ells van començar a destacar musicalment parlant: la sala Zeleste, a tocar de Santa Maria del Mar. El llibre, escrit a l'estil d'una crònica il·luminada per una anàlisi regurosa, fa reviure al lector aquells anys d'una música de gran creativitat a Barcelona. L'autor, el periodista Àlex Gómez Font, ha utilitzat les fonts orals de tots aquest músics, així com també del fundador, Víctor Jou, a més de revisar les hemeroteques i de conèixer de primera mà la música laietana. El llibre, de 160 pàgines, duu com a complement un quadern de fotografies amb un total de 50 imatges de músics, programes de mà, portades de discos, cartells i diferents moments de concerts i gravacions.

D'El Periòdico de Catalunya:

"Un llibre rescata la història de l’atrevida escena artística que va sorgir a la sala Zeleste als 70

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA
Mentre que a la Cançó periòdicament li fan homenatges i líftings diversos, la música laietana està relegada a un injust oblit que el periodista Àlex Gómez-Font (Caldes de Montbui, 1976) ha volgut reparar. Al seu llibre Zeleste i la música laietana (Pagès) explica amb rigor i valuosos testimonis tot el que va suposar l’original sala Zeleste del carrer de l’Argenteria (ara és una botiga de roba), i recull l’ona expansiva d’aquella Barcelona dels anys 70 en què es prioritzava la creativitat i la llibertat musical.
«Van ser molt trencadors. La gent estava acostumada a una altra classe de posada en escena tipus Mustangs o de la Nova Cançó, plena de nostàlgia i amb una simple bombeta a l’escenari. I ells van canviar totalment la manera de presentar-se en públic, la il·luminació... Volien comprovar fins on podien arribar amb la improvisació i investigació, fusionant jazz i arrels populars (l’Orquestra Plateria i l’Elèctrica Dharma en són dos bons exemples), encara que en ocasions les rebessin a pedrades als pobles», relata l’escriptor. «Però es va apagar per falta de suports i va acabar eclipsada per la Nova Cançó, que va comptar amb la burgesia catalana i el favor d’alguns mitjans, i la movida madrilenya, que va tenir l’impuls de l’alcalde Tierno Galván», afegeix.
Gómez-Font subratlla el valor de Víctor Jou, fundador el 1973 d’una sala de concerts que va començar facilitant als músics els equips i les furgonetes, i va acabar editant-los discos, exercint d’empresa de management i publicant una revista (de la qual recull alguns retalls). «S’hi va deixar la pell», insisteix. L’autor fa parlar Jou al llibre, així com també músics com Jaume Sisa, Joan Albert Amargós i Carles Benevent, a qui culpa de la seva incursió en aquests camins. Diu que el va escoltar tocant el baix en el disc de Paco de Lucía Solo quiero caminar i no va parar fins a recollir-ne els orígens i influències. «Vaig descobrir que havia estat amb Música Urbana juntament amb Amargós i que en l’època pre-Zelestina havia format part de la segona Màquina! juntament amb Emili Baleriola i Salvador Font. Llavors, em vaig veure amb la necessitat de seguir indagant; tenia davant meu una història fascinant».
El llibre explica que va ser el ja desaparegut Gato Pérez qui es va inventar l’etiqueta de «música laietana», recordant la barrera geogràfica, la Via Laietana, que els marcava la frontera. Llavors, les nits es movien per la Ribera.
Però, com recull en paraules de Jaume Sisa, «als 80 es va acabar la festa». «Davant la mort de Franco s’havia creat un clima en què crèiem que tot podia canviar, l’arribada de la utopia. Però ens van despertar. De mica en mica vam descobrir que es podien canviar coses però no tot. Allà es va acabar el somni».

Transcantautors

2009-03-29T14:37:00.004+01:00

Jaume Sisa, Santiago Auserón i Kiko Veneno van compartir fa uns dies al programa de literatura "L'hora del lector" del Canal 33 interessants reflexions sobre l'ofici d'escriure cançons. Podeu veure el programa a la web de TV3

Felicitats, Jaume!

2008-09-24T19:59:00.008+01:00

Recull fotogràfic de Xavier Mercadé del concert del 60è aniversari de Jaume Sisa a les Festes de la Mercè de Barcelona.

Sisa & Serrat - "El meu carrer"

Pregoner de les Festes Galàctiques de la Mercè

2008-07-24T10:08:00.006+01:00

L'Ajuntament ha designat Jaume Sisa pregoner de les Festes de la Mercè 2008, coincidint amb el 60è aniversari de l'artista (nascut el 24 de setembre). Sisa i Barcelona celebraran conjuntament l'efemèride amb una nit galàctica a la Plaça de Catalunya on també hi participaran diversos artistes convidats.

Actualització:
Pau Riba, Antonio Molina i Gato Pérez al Pregó de Jaume Sisa per les Festes de la Mercè 2008
(19/09/2008)

"Ni cap ni peus" en directe

2008-07-18T11:57:00.008+01:00

Després de l'estrena del nou disc al PopArb fa unes setmanes, els propers concerts confirmats de Sisa & Acapulco All Stars seran a Badalona (25 de juliol) i Manlleu (14 d'agost). La informació sobre els concerts de Sisa (i alguns d'Antònia Font) es poden consultar a la web de la productora d'espectacles Fila 7.

"Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat"

2008-07-06T22:57:00.004+01:00

Llàstima no haver estat a temps d'anunciar l'emissió d'aquest interessantíssim documental produit pel programa Sputnik de Televisió de Catalunya: "Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat". Prenent com a escenari les Illes Balears, aquest documental repassa la intensa relació de les illes amb el rock durant els anys 60 i 70. Hi apareixen les anècdotes del concert de Jimi Hendrix, els discos de Pau Riba, Soft Machine, Pep Laguarda & Tapineria i Daevid Allen, la presència de Robert Graves, Kevin Ayers... i fins i tot Bob Dylan! Un documental tan interessant com necessari que esperem que sigui reemès ben aviat.

Melodrama: 31 anys! (2a part)

2008-06-12T23:09:00.004+01:00

Última hora: Melodrama continua celebrant els seus 30+1 anys amb un nou concert a la sala Razzmatazz demà divendres 13 a les 20:00h, amb Splac, Pep Sala i Laherzio de convidats.

Nota: El missatges de Pol Riveil (Albi) i Ciceró Pascual sobre el nou disc de Sisa es troben al fil del disc, un parell de posts més avall.

PopArb'08

2008-05-04T20:31:00.003+01:00

Sisa i l'Acapulco All Stars (és a dir, Joan Miquel Oliver i la resta de components d'Antònia Font que han participat a "Ni cap ni peus") participaran a la propera edició del festival PopArb, que se celebrarà a Arbúcies (La Selva) els propers 27 i 28 de juny. Sisa i la seva nova banda formada per a l'ocasió compartiran cartell amb La Casa Azul, Facto Delafé y las Flores Azules, Guillamino, Mishima o Roger Mas, entre d'altres artistes del circuit alternatiu català.

Aquest any... "Ni cap ni peus"

2008-03-15T22:58:00.007+01:00

El proper mes d'abril veurà per fi la llum el nou àlbum de Jaume Sisa, titulat Ni cap ni peus (K Industria, 2008) i que compta amb la produccio de Joan Miquel Oliver (Antònia Font). Sisa i K Indústria aposten per Internet en aquest llançament, ja que han penjat a Youtube un sorprenent video com a avançament del disc, Aquest any follarem com folls, i han inaugurat el Myspace oficial de Jaume Sisa (també existeix un "no oficial") on es poden escoltar algunes de les seves cançons més significatives. Sisa a més, és el protagonista de la portada d'aquest mes de l'Enderrock, al costat de Roger Mas.

Sisa - "Aquest any follarem com folls"

Barnasants: Sisa i Batiste

2008-02-04T22:36:00.001+01:00

Aquesta setmana actuen al festival Barnasants Jordi Batiste (dimecres 6, sala Luz de Gas) i Sisa (diumenge 10, Auditori Can Barradas). Sisa continua amb el recital de cançons de "Qualsevol nit pot sortir el sol" així que aprofito per dedicar el post a Batiste, un dels personatges centrals en la modernització de la música catalana dels anys 60 i 70 que no ha deixat de fer cançons des de que va començar amb 17 anys escrivint "El noi dels cabells llargs", que els pioners del rock en català Els Tres Tambors van publicar l'any 1968. Després de formar part del Grup de Folk, Màquina, Ia i Batiste (imprescindible "Chichonera's Cat"), l'Orquesta Plateria (com a Rocky Muntanyola), de rellegir Dylan al costat de Gerard Quintana amb Els Miralls de Dylan i d'encarregar-se de la producció artística de "Visca la llibertat" del seu amic Jaume Sisa, Batiste ha publicat en solitari "Fotofòbia" (2001) i "L'arbre blanc" (2006), disc que presenta en aquesta edició del Barnasants.

Jordi Batiste "El temps de la vida" (2006)

Jordi Batiste "Cada dia és més difícil" (2001)

Ia & Batiste "Sifón" (1975)

Rocky Muntanyola "Ella no ha dormido en casa" (1984)

Melodrama: 31 anys!

2008-01-27T20:13:00.001+01:00

L’any 2007 el grup barceloní de Pop-Rock, que mai no va fer ni pop ni rock sinó tot el contrari, va complir 30 de la seva fundació. I com que el 2007 va ser any ple d’aniversaris i retrobaments de grans grups musicals (Police, Who, Stranglers i tants i tants d’altres...) Melodrama va voler deixar passar l’any del seu trenta aniversari
És per això que el proper 2 de Febrer de 2008 ha decidit celebrar, amb un concert únic a la Sala Monasterio de Barcelona, els seus trenta.....-un anys.
Concert al que esteu convidats vosaltres i tota la vostra família, la qual us quedarà molt agraida la resta de la seva vida.

Si passeu per allà (Monasterio) brindarem amb una copa

Melodrama.

Invitació per al concert

Transilvania Girl

Sisa canta "My way"

2008-01-27T19:35:00.001+01:00

Sisa participa en la banda sonora de My way, pel·lícula dirigida per Toni Salgot que a més compta amb la participació de Joan Miquel Oliver (Antònia Font) i Dolo Beltrán (Pastora). Oliver s'ha encarregat d'escriure la banda sonora a partir del tema clàssic immortalitzat per Frank Sinatra, i en la qual Sisa i Beltrán interpreten les seves particular versions de la cançó. El film s'estrena el dia 1 de febrer.

Web oficial de la pel·lícula

Trailer

Trobada galàctica

2007-11-27T23:37:00.000+01:00

Aquest divendres 30 de novembre a les 19h., trobada amb Jaume Sisa a la Biblioteca Vapor Vell de Sants (Barcelona), dins del cicle "Music Spy Club". Els convidats al cicle (l'anterior va ser el periodista Ignasi Julià i el 21 de desembre està convocat el també periodista Roger Roca) escullen i comenten 10 peces musicals publicades durant els últims 12 mesos.

ANAMNÈSIA: Recuperació del lòbul musical laietà

2007-10-14T23:15:00.001+01:00

El festival de música experimental LEM inclou aquest any un homenatge a la vessant més experimental de l'anomenada Ona Laietana (Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Música Urbana i Blay Tritono) amb un concert anomenat ANAMNÈSIA, que se celebrarà al Teatre dels Lluïsos de Gràcia el dissabte 27 d'octubre. Aquest és el text que s'inclou al programa:

Als anys de la Transició espanyola es va donar a Barcelona el moviment musical anomenat laietà, que va tenir un paper de revulsiu en l’escena popular contemporània. Músics que, renunciant a l’ús de les lletres, van desmarcar-se de la cançó i del folk i, cercant en les arrels, van eludir la influència anglosaxona. Aquest moviment, com el període històric en què es va produir, ha estat objecte d’un oblit tan injust com inexplicable. Resulta molt difícil obtenir enregistraments d’aquelles bandes creatives i imaginatives que van ocupar les sales de concerts abans que al país es decretés la salsa com a música oficial.

ANAMNNÈSIA ha pres un format inicial de recerca de documentació, rescat d’enregistraments i converses amb els protagonistes. Però tractem de música, i tenim a l’abast una forma excel·lent de recuperar-la: fer-la en directe, posar-la en mans de músics joves que la rellegeixin amb llenguatge actual; moment present, capaç de generar futurs si hom és conscient del passat.

El resultat és aquest concert, en què un grup format per Roger Fortea (baix), Oriol Luna (bateria), tots dos membres de Mil Pesetas, Guillem Caballero (teclats), Eduard Mont (guitarra elèctrica) i la cantant Anna Oliva, més l’Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, dirigida per Francesc Rodríguez Franquet, revisitaran peces de l’Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Música Urbana i Blay Tritono, quatre grups de gran importància i curta existència. Autors i integrants d’aquests grups, amb brillants trajectòries posteriors, han col·laborat en aquest treball en progrés: Joan Albert Amargós, Joan Saura, Xavier Batllés, Rafael Zaragoza “Zarita” i Jordi Bonell.

ANAMNÈSIA no és un “revival” ni un homenatge. Ens interessen les músiques fruit d’un moment creatiu irrepetible, misteriosament ocultes rere un decidit mur amnèsic que les forces vives de la indústria i la cultura han aixecat durant dues dècades.

Rockdelux Music Weekend

2007-08-28T18:00:00.001+01:00

La revista Rockdelux ha incorporat Sisa en el cartell de la segona edició del seu Rockdelux Music Weekend, festival itinerant que se celebrarà a l'octubre a Barcelona, Madrid, València i Mallorca. Concretament, Sisa actuarà el 19 d'octubre a Barcelona (sala Apolo) i el 20 a València (Heineken Greenspace) -en tots dos casos compartint cartell amb Nacho Vegas, Christina Rosenvinge i Elvis Perkins- i hi oferirà les cançons del disc Qualsevol nit pot sortir el sol en versió acústica i intimista. Al Youtube hi ha videos de bona qualitat d'algunes cançons d'aquest espectacle, així com de la versió que Sisa va interpretar el 2002 del Tombstone Blues de Bob Dylan juntament amb la Rockdelux Experience capitanejada per Raul Fernández (Refree) al Mercat de les Flors de Barcelona, un concert també organitzat per la revista musical barcelonina.

Sisa "Senyor Botiguer"

Sisa "Qualsevol nit pot sortir el sol"

Sisa "El setè cel"

Sisa "Germà Aire"

Sisa & The Rockdelux Experience "Tombstone Blues"

El gran Pascal Comelade

2007-05-20T22:53:00.001+01:00

El músic nord-català Pascal Comelade (Sant Feliu de les Forxetes, Conflent, 1955) és un dels artistes que ha marcat més decisivament els últims anys de la carrera de Sisa. La primera incursió de Comelade en l'univers galàctic es produeix el 1993, quan publica amb Ricardo Solfa el single Yo quiero un TBO amb motiu del Saló del Còmic de Barcelona i juntament amb el saxofonista Pep Pascual formen el trio efímer Hermanos Ramallets. Aleshores Comelade ja havia consolidat la seva personalitat artística en una insospitada intersecció entre l'avantguarda i la música popular amb els seus instruments de joguina però era encara un músic gairebé desconegut. Un bon nombre de fans, però, els tenia a Barcelona on va viure a mitjans dels anys 70 a casa de Lluís Llach (que va refugiarse a la casa de la familia de Comelade a França durant el franquisme) i a través del qual va conèixer i treballar amb Toti Soler, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor entre d'altres.

Tot i la seva formació francesa, la familia paterna de Comelade és d'origen català i això el va fer acostar-se amb més interès a l'undergound barceloní, l'ona laietana i la música progressiva de grups com Màquina! o Música Dispersa, fins al punt de col·laborar amb Victor Nubla (Macromassa) i refundar anys més tard al barri de Gràcia la seva Bel Canto Orquestra amb el guitarrista Gat, el poeta Enric Casasses, Oriol Perucho, el danès Jakob Draminsky i el nord-americà Mark Cunnigham. La seva particular visió de la música i la cultura catalana la va publicar per entregues el 1991 al desaparegut Diari de Barcelona amb uns articles després recopilats al llibre Enciclopedia logicofobista de la música catalana (Ed. Trabucaire, 1998).

El 1995 va titular El cabaret galàctic un dels seus discs, en un clar homenatge a Sisa poc abans que, el 1998, la col.laboració amb PJ Harvey a la cançó Love too soon escampés la màgia de la seva música de joguina per tot el món. L'any 2000 va publicar el disc Swing Slang Song que inclou la peça titulada The Great Ricardo Solfa, el mateix any que Sisa decidia reaparéixer després d'un llarg silenci amb Visca la llibertat reclamant el suport de Comelade, que va produir el disc i hi va participar donant el rerefons oníric idoni a l'esperat retorn galàctic. Pocs mesos després, Sisa i Comelade van compartir escenari al Palau de la Música Catalana en la presentació del disc el gener del 2001. Una de les cançons que van interpretar és La cançó del lladre, una peça tradicional catalana que després es va incloure al disc Bola voladora, també amb la col·laboració de Comelade. Els dos músics han coincidit posteriorment diverses vegades, com al concert a la Catedral a les festes de la Mercè del 2002 (amb Antònia Font) o els homenatges realitzats a l'escriptor i filòsof Francesc Pujols (a Granollers) o al pintor Carles Fontserè. La influència de Comelade es pot sentir en més o menys mesura en la música de Yann Tiersen, Mastretta, Cabo San Roque o l'Orchestra Fireluche, que han popularitzat les seves troballes. Però tot i la seva repercussió internacional i viure a Ceret, Comelade no deixa passar la oportunitat de tornar a Catalunya en actuacions oficials... on d'altres més secretes, en companyia dels seus amics de Barcelona.

Sisa i Comelade "La cançó del lladre"

Pascal Comelade al Youtube

Entrevista a Pascal Comelade

Trailer del documental "Vidéographie Polyfacétique"

Pascal Comelade - "Russian Roulette" (Teatre Bartrina, Reus)

Mossèn Xemeneia i l'Orquestra Va de Canto (Bar Heliogàbal, Gràcia, Barcelona)

Melodrama i el pop galàctic

2007-05-12T20:45:00.001+01:00

Els habituals al Cau de Fans hem descobert que al Youtube han començat a aparèixer autèntiques perles de Melodrama, la banda que va acompanyar Sisa a finals dels 70 en el període més estrictament pop del cantant galàctic. La recent i excel.lent reedició del disc de Sisa i Melodrama titulada Les tres cares de la moneda acompanyada de les maquetes de l'àlbum, un concert a Saragossa de 1979 i un generós llibret amb moltes fotos i documentació de l'època ha permès redescobrir un Sisa molt inquiet que després de tocar el cel amb discos com Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta galàctica o La Catedral es continuava reinventant a sí mateix apropant-se a la new wave i a la sensibilitat pop dels anys 80.

Escoltant el directe de Sisa i Melodrama a Saragossa no és gens difícil associar-lo amb Antònia Font i la bona rebuda que tenen els mallorquins entre el públic no catalanoparlant. Tot i que Sisa sap posar la pell de gallina només amb la seva veu i una guitarra, no estaria malament que l'Artista decidís tornar-se a envoltar d'una banda com Melodrama o la Verbena Galàctica (seguint l'efecte rejovenidor que han tingut Mazoni i la Banda dels Lladres en Pau Riba) per atacar amb noves energies el seu extens repertori. De moment, Sisa prepara el seu nou disc amb Joan Miquel Oliver (Antònia Font)... i estem més que impacients per escoltar-ne els resultats!

Actualització: Sembla ser que Melodrama prepara alguna cosa per celebrar 30 anys "de fracassos". Esperem tenir-ne més noticies ben aviat.

Sisa i Melodrama - En el castell (en directe a Saragossa, Salón Oasis, juny 1979)

Melodrama a Youtube

Sembla un dia més però no és un dia qualsevol (TV2, 1977)

Tu, jo i el Tibidabo (versió inèdita en català) Àngel Casas Show, TV3 1986)

Sabor a Tutti-Frutti Presentació LP Grandes Fracasos (1992)

Pasta de dents Presentació LP Grandes Fracasos (1992)

Trailer d'un suposat documental de Manolo Vazquez sobre el grup

I com a curiositat: Coral Vajillas - Hay muchos Pérez López (Versió de Melodrama)

i la saga Melodrama continua amb Splac, els fills de Dionís Olivé...

Splac - Vull una postal

Splac - Retículo endoplasmático

I per acabar, a continuació un article (en castellà) de César Prieto sobre Melodrama que fa uns temps es podia trobar per Internet (espero que l'autor no es molesti si el reprodueixo aquí):

Grupos españoles pop de los 80 LO NUESTRO ES MUSICA BEAT

Si tuviera que enseñarle a alguien que no hubiera seguido la evolución musical de éste planeta tierra desde octubre del 62, cuando lo del “Love me do” de los Beatles, cuál es la esencia del pop, seguramente sacaría de su funda el “No me digas que me dejas” de Melodrama. Y creo que no haría falta decirle ni una palabra para que juzgara perfectamente la melodía delicadamente envolvente, lo compacto de la instrumentación, la falta de pretensiones conceptuales, la gracia en la ejecución de los coros, cierta inocencia. Quizás se perdería cosas que intentaría explicarle: el aire puñetero de la letra plagado de ironía y a la vez de un cariño camp que ahora resulta incomprensible pero que en la época trataba de recuperar a la par del amor un mundo que se estaba irremediablemente perdiendo; tampoco podría entender el aire totalmente heterodoxo del grupo, el hecho de que no se parezca absolutamente a nadie, de que siendo la esencia del pop el crisol haya logrado borrar cualquier recuerdo de sonidos conocidos hasta conseguir tres minutos de pinceladas definidas pero inclasificables.

Lo que me sería imposible de hacerle comprender cuáles son las sensaciones que me provocaba está canción a mis quince años cumplidos, como esperaba con el corazón en un puño que la emitiese alguna radio para poder tener siquiera una pequeña grabación de lo que yo entendía como un ejercicio de elegancia y buen gusto, como captaba de un modo subliminal que al dolor se le debía de colocar un manto de resignación y que el tiempo –que no pasa en balde- se puede en parte recuperar en las cosas aunque sea hecho jirones. Sí señor, mi vida, buena o mala, ha sido en parte marcada por esta canción.

Y lo bueno, es que a los artífices de tal artefacto los tenía al lado, en el Poble Nou, un barrio suburbial y obrero de Barcelona, entonces lleno de fábricas, almacenes y campos y hoy destrozado por la Vila Olímpica. Allí los hermanos Olivé –Dionis y Toni- en un lejano 1977 deciden formar un grupo para dar salida a las canciones que el primero componía en momentos de escaqueo laboral. Fíjense: 1977, ni siquiera se había oído hablar aquí de nueva ola, ni de grupos de Madrid –se estaba formando por entonces Kaka de Luxe- y el ambiente musical de Barcelona se componía de un 60% de rock layetano y salsitas, un 30% de cantautores y folk y un 10% de los nuevos aires punk que llegaban del Reino Unido. Sin embargo sus canciones tendían más a recuperar melodías por las que nadie daba un duro entonces, tiempos grandilocuentes: Beatles, Kinks, Simon & Garfunkel estaban en el hatillo de dónde sacaba Dionís sus melodías.

Tiempos de efervescencia y de actitud. La suya tenía más que ver con la nostalgia y la derrota que con nada de lo que se estaba haciendo entonces. Unas palabras de Ignacio Julià pueden precisar cómo era el grupo en sus comienzos y notará el lector que este mismo espíritu es el que se refleja en los escasos singles que llegaron a grabar: “Sus canciones eran originales destellos de pop poderoso: divertidas, ingenuas, pero irónicas. Se reían de los punks, del rock vicioso y de las mujeres. Recreaban una y otra vez el ambiente dominguero y pesimista de los guateques quinceañeros. Su punto de vista era el de los perdedores, los chicos tímidos con los que ninguna chica quería bailar. Sus actuaciones tenían fuerza y gracia, salían vestidos de uniforme en la más pura tradición pop y se comportaban en escena como un grupo millonario y famoso de mansión con piscina en Beverly Hills.

El año 78 se lo pasan actuando en locales de Barcelona: el Orquidea, el Doble Zero, actuaciones escasas y minoritarias pero que por lo menos le sirvieron para que un promotor de la época –Manel Valls- los contrate para programarlos cada jueves en el Salón Cibeles. Y aquí entra en acción el afamado y nunca bien ponderado Jaume Sisa. Éste acababa de despedir al grupo con el que pensaba grabar “La magia de l’Estudiant” y se pasa un año entero intentando formar un conjunto de acompañamiento compuesto exclusivamente por mujeres, ante la imposibilidad de encontrar baterias y guitarras. Y de pronto, en esta tesitura se topa con Melodrama. Uno de esos jueves del Cibeles Sisa acude a ver al grupo e inmediatamente se queda prendado de ellos, tanto que les propone no sólo grabar en sus discos sino también que sean su banda de acompañamiento.

Pero ¿quiénes son Melodrama en este momento? Pues un grupo muy numeroso de gente: los hermanos Olivé –Dionís a la guitarra y Toni a las voces-, Eduardo Laguillo al bajo, un batería llamado Jerónimo Martínez, Carlos Collazos también a las voces y Joan Navarro al piano. Joan Navarro, por cierto, es el punto de conexión con la inteligencia periodística y comiquera de Barcelona. No olvidemos que fue por esos años director de la revista Cairo y que en uno de los Salones del Cómic, que también dirigió unos años, fue donde se distribuyó el segundo LP de Melodrama, uno de los discos más difíciles de encontrar de todo el panorama de coleccionismo español. Es todo en sí mismo una pequeña escena que tiene en Melodrama a su adaliz musical.

Con la excusa del artículo he estado revisando viejos números de Cairo y he llegado a dos reveladoras conclusiones: la primera es que hoy en día, tal como están las cosas, a nadie se le pasaría por la cabeza editar algo hecho con tanto buen gusto, la segunda es que el neotebeo intenta captar el mismo mundo que también se deslizaba por las canciones de Melodrama: un mundo muy barcelonés en el que se pretendía elegancia, rememoración del pasado y una ironía a veces febril y cercana al Surrealismo. No es extraño que Toni Olivé escriba de vez en cuando un artículo para la revista.

Pero volvamos a Sisa. Durante todo el 79 se embarca en una gira para presentar La Màgia de l’estudiant con el grupo acompañándolo. Discurren los bolos por toda España y la asociación logra críticas muy halagadoras, sobre todo en Madrid. A finales de verano ya piensan en grabar de nuevo un LP y deciden que sea en directo. No llega a ser totalmente así, sino que es grabado en una fiesta-ensayo, una especie de reunión privada de amigos que le dan color íntimo al vinilo. El disco aparece en noviembre de este mismo año con el sobrio título de Sisa&Melodrama y es una verdadera delicia. Se compone de versiones de canciones antiguas – entre las que destacan “El fill del mestre”, perfectamente interpretada, o un “Sisa comiendo pollo” con unos celestiales coros al final y dos nuevas, que aunque vienen firmadas por Sisa un oido atento adivina enseguida la mano de los Melodrama en ciertos dejes y en la resolución de las melodías. La primera se llama “Imatges de juliol”, una perfecta canción de verano (que no del verano) en la que a ritmo de ska lento se van desgranado imagénes de hedonismo estival, flashes de caminos costeros en los que se alían paisajes entrevistos con conversaciones políglotas. Es el tipo de canción en el que el Sisa se muestra casiSurrealista a fuer de inocente.

La segunda es “No em portis maletes” y presenta al Sisa más introspectivo. Se trata de una exploración existencial a la manera del cantautor galáctico en la que la banalidad se muestra de la mano con el afán de escapar y con la recreación de un mundo propio que es el único respiro contra la bofetada vulgar de la realidad. Desde luego, sólo a un necio se le ocurriría protestar si digo que este es uno de los mejores discos de nueva ola del país. Y es que en el cambalache ambos salen ganando: el grupo se foguea y añade a la ironía un deje camp que les sienta muy bien –me da en la nariz que las alusiones a realidades kitsch de “No me digas que me dejas” no hubieran sido posibles sin el Sisa- y el cantautor tiene a su disposición un excelente grupo y unas almas casi gemelas para dar rienda suelta a su imaginación.

Pero como todo se acaba en octubre de 1980 deviene la separación de Sisa y Melodrama al acabar el contrato y lo primero que hace el grupo es regularizar sus componentes: siguen los dos hermanos junto con Eduardo Laguillo y entran Pepe López Jara y Jordi Ulibarri, bajo y batería respectivamente y que provienen de grupos de tono jazz y sinfónico. Y las cosas parece que siguen viento en popa, Edigsa confía en ellos y les graba una maqueta con la pretensión de sacar de ella un LP –incluso se habla de sacar dos discos a la vez, uno en catalán y otro en castellano- y se preocupa más por ofrecer unos arreglos y una producción coherentes.

Como anticipo de todo ello sale a la luz un single con la ya citada “No me digas que me dejas” y “Tu, yo y el Tibidabo” en la cara B. Aparecen en la portada pensativos y uniformados, con chalecos y corbatas, lo cual ya daba una idea del tipo de música que íbamos a encontrar dentro. En la contraportada una bonita silueta del skyline barcelonés ofrecía contrapunto gráfico a la letra de la segunda canción. Segunda por su disposición en el disco, no por menor. Lo cierto es que “Tú, yo y el Tibidabo” es una perfecta historia sentimental de temblores y temores adolescentes. El despertar con rastros de la persona amada y la creencia en la perfección del mundo se resuelven con el desengaño del sueño, pero no hay melodrama aquí, sólo una aceptación amable del desastre. Incluso saben utilizar como nunca nadie ha hecho en el pop nacional el lenguaje de la calle, un registro familiar que le da un tono de autenticidad a la canción. El protagonista, que sale a comprar croissants para agasajar a la chica que deja dormida en casa, se da cuenta de que es un sueño cuando no distingue la silueta del Tibidabo. No me digan que no es humor del fino.

Todo iba bien, pero las cosas se empiezan a torcer. El single no funciona lo que se esperaba y cuando están a punto de grabar el LP, Dionís rompe el grupo, o se separa, que viene a ser lo mismo. Se trata del problema de siempre: compañías que no saben lo que se tienen entre manos, grupos que se desaniman, un público que no comprende ninguna propuesta que se salga de lo que le han enseñado. Sin embargo, la historia no ha acabado, afortunadamente todavía guarda algún fleco brillante. Pepe, Jordi y Eduardo siguen creyendo en el pop y continúan con un renovado grupo que a la postre resultó ser efímero. Se hacen llamar Unidad Móvil, trio ya, que incluso consigue engatusar a Edigsa para que les grabe un single. Y ese single son palabras mayores, amigos. En la cara A aparece una de las mejores canciones que nunca se han grabado en este país: “Todo ha sido un juego”, una canción de derrota, de esperanzas frustradas, que va más allá del llanto y de la desesperación y que desde luego es una de las canciones de la época que mejor ha aguantado el paso del tiempo y demuestra que eso que llaman tristi pop no es nuevo. La estructura circular de la letra y la melodía envolvente de la guitarra inciden en la herida de una convivencia deprimente y la imaginación se descubre en ella también ineficaz como salvación. Y en la cara B un bonito ska, muy de ese tiempo, que se llama “La chica del vespino”. Incluso llegan a hacer una aclamada actuación en Rockola. Como siempre, quedó todo en agua de borrajas, el blablablá de siempre, un público que no responde, una compañía que se desentiende,…

Sin embargo, no acaba aquí la cosa. Dionís Olivé refunda unos Melodrama que han cambiado sus componentes y con la CBS aparece un single que alguien se empeño en destrozar. En principio la producción de Toni Ronald no parece ser la más adecuada para un grupo de visiones musicales diferentes, además no tuvo ningún tipo de promoción. A todo esto hay que sumar que Dionís Olivé pierde parte de su inspiración, sí, son canciones correctísimas como la cara A, “Sabor a tutti frutti”, que comenta nostálgica una historia de lejanos amores adolescentes, pero ya no hay en ella ni por asomo esa vena ácida que hacía vivas las canciones. La cara B “Me equivoco” no deja de ser una canción más de la época

Todavía podemos encontrar una canción más de esta su primera etapa. Se trata de un tema aparecido en un recopilatorio llamado “Barcelona, ciudad abierta”, una idea de un francés afincado en Barcelona, Patrick Boissel, activista pop con su grupo Lemo y su compañía de discos Wilde Recors. Pues ahí, entre grupos semi desconocidos y otros prácticamente olvidados aparece “Comiendo pan” de Melodrama. El respeto al grupo hace que calle mi opinión. De todas formas si tienen interés en conseguir el LP hay alguna otra canción que merece la pena, verbigracia: “Noche en la ciudad” de Los Elásticos, una soberbia rodaja de pop vigoroso y pimpante.

Y a partir de aquí, viene la segunda etapa, que es la de los LPs. Edigsa llega a grabarle uno sin gran interés, ya con el grupo desmembrado y totalmente en catalán llamado “L’exit truca a la porta”. Y, por fin, de forma callada, como vinieron, aparecen por última vez en los surcos de un vinilo. Se trata de uno de los Lps más buscado por los coleccionistas –y mejor pagado, claro- de los años 90. Aparece en 1992 en una compañía de Sant Cugat –Transdisc- y es una especie de “Grandes Éxitos” al revés, y se titula “Grandes Fracasos”. No es más que una recolección de canciones que habían ido desperdigando sobre todo en sus maquetas, y aunque es un buen disco se echa en falta la energía que habían demostrado diez años atrás. Sólo hay que comparar las dos versiones de “No me digas que me dejas”, si en el 80 era una canción interpretada con una energía especial, con esa mágia que yo no sé expresar de donde viene pero que te va envolviendo, en el 92 es una canción bonita sin más. Algo más podemos encontrar, la estupenda odisea del oficinista con una doble vida –una letra que hubiesen firmado las Vainica sin dudarlo- o la desesperación del hombre que ante la mujer de su vida presume de buena memoria y le declara que no necesita apuntar su teléfono, que siempre lo llevará en su memoria, lo grotesco es que se le olvida y se enfrenta a una inútil búqueda en la guía: ella se apellida Pérez López y hay más de mil. Como ven sarcasmo no falta, pero en el aspecto musical se ve únicamente que hubieran llegado a ser grandes canciones con una producción más directa y más joven.

Pues estos fueron Melodrama, como miles de conjuntos no tuvieron suerte. Pudieron ser y fueron poco, las circunstancias no les dejaron. Pero a pesar de ello, no debemos desesperarnos, dejaron tres canciones inconmensurables y muchas otras muy buenas. Siguen siendo un refugio para esos momentos en que dudamos de la efectividad del pop. Los Melodrama –a mí por lo menos- nos salvan.

César Prieto

"Història i poder del rock català", edició 2007

2007-05-06T11:07:00.001+01:00

Publicat originalment el 1977 en castellà i ara reeditat en català per la revista Enderrock, aquest llibre és una lectura imprescindible per entendre una etapa de gran esplendor creatiu del rock fet a Catalunya. L'autor, Jordi Sierra i Fabra, que cinc anys abans ja havia escrit la monumental Historia de la Música Pop. 1962-72, analitza de forma molt documentada i amb la passió d'un fan l'explosió inicial de l'anomenada "música progressiva" de finals dels 60 i la seva evolució fins al clímax de 1975, en plena transició cultural, social i política. Impossible resumir en un post el llibre, només puc dir que sorprèn la rapidesa amb què Sierra i Fabra va ser capaç de bastir una obra sobre uns fets que en aquells moments eren força recents sense que la seva lectura 30 anys després faci perdre ni un gram de la seva vigència (ara contextualitzada amb el pròleg de Jordi Batiste i l'epíleg de Karles Torra). Afegeixo la llista (per odre alfabètic) dels 15 discos del rock català que Sierra i Fabra recomana escoltar, alguns dels quals es poden trobar en CD (tot i que el 1977 l'autor ja assegurava que eren difícils de trobar...)

Blay Tritono "Clot 20" (Zeleste/Edigsa 1976)
Companyia Elèctrica Dharma "L'Oucomballa" (Zeleste/Edigsa 1976)
Fusioon "Minorisa" (Ariola, 1975)
Iceberg "Coses Nostres" (Bocaccio, 1976)
Jordi Sabatés "Ocells del més enllà" (Zeleste/Edigsa, 1975)
Màquina! "Why?" (Diábolo-Als 4 Vents, 1970)
Música Dispersa "Música Dispersa" (Diábolo-Als 4 Vents, 1970)
Música Urbana "Música Urbana" (Zeleste/Edigsa, 1976)
Orquestra Mirasol "Salsa Catalana" (Zeleste/Edigsa, 1974)
Pan & Regaliz "Pan & Regaliz" (Dimensión/Ekipo, 1971)
Pau Riba "Dioptria 1" (Concèntric, 1969)
Sabatés-Arisa "Sabatés-Arisa" (Zeleste/Edigsa, 1977)
Secta Sònica "Fred Pedralbes" (Zeleste/Edigsa, 1976)
Sisa "Qualsevol nit pot sortir el sol" (Zeleste/Edigsa, 1975)
Toti Soler "El gat blanc" (Edigsa, 1973)

Sisa a la sala 2 del Club Capitol

2007-04-20T16:28:00.001+01:00

Sisa oferirà els dies 28 i 29 d'abril dos concerts a la sala 2 del Club Capitol de Barcelona interpretant les cançons de l'àlbum Qualsevol nit pot sortir el sol.

Actualització: Crònica de Pere Pons a l'Avui dels concerts de Sisa al Club Capitol.

El primer rock català

2007-03-12T22:04:00.001+01:00

Atents al proper número d'abril d'Enderrock perquè anirà acompanyada de l'edició revisada i per fi en català del fonamental llibre de l'infatigable Jordi Sierra i Fabra Història i poder del rock català, que revisa el boom de la música progressiva a Catalunya entre el 1969 i 1976. Per anar fent boca, en el número de març la revista regala la coneguda genealogia feta a mà pel propi autor on cataloga tots aquells grups pioners.

Actualització: 12 d'abril al Jamboree, concert de presentació del número d'abril de la revista Enderrock amb Mazoni i un grup històric de l'Ona Laietana, Màquina. Hi haurà jam session entre tots els participants.

Enquesta

2007-03-06T19:11:00.000+01:00

Continuem fent temps... amb una enquesta sobre el millor treball de Sisa (inclosos també els de Ricardo Solfa). Per mi, Visca la llibertat, pel que suposa de retrobament amb l'artista amb un disc excepcional. Voteu i comenteu...

(Nota: Perdoneu que no hi hagin accents, el proveïdor de l'enquesta no els acceptava)

Homenatge a Carles Fontserè

2007-03-06T17:25:00.001+01:00

Jaume Sisa i Pascal Comelade participen aquest vespre a l'homenatge a l'escenògraf, il·lustrador, dibuixant de publicitat i fotògraf Carles Fontserè (Barcelona, 1916 - Girona, 2007) que tindrà lloc a Barcelona, al Palau de la Generalitat, amb el significatiu títol de Visca la llibertat!.

Actualització: Un resum de l'acte a Vilaweb TV

Oriol Tramvia a L'Hospitalet

2007-03-02T18:23:00.000+01:00

Aquest diumenge, dins del festival Barnasants, actua al Centre Cultural Barradas de L'Hospitalet de Llobregat Oriol Tramvia, polifacètic artista vinculat estretament a Jaume Sisa (i Pau Riba) amb qui últimament ha col·laborat en els homenatges a Francesc Pujols i als 35 anys de Dioptria. Tramvia presentarà les cançons del seu nou disc, El Camí dels Degotalls, continuació del seu anterior disc, Quan tu no hi ets (2004), el primer després d'un llarg parèntesi.

Gran Angular a Jaume Sisa

2007-02-22T20:41:00.001+01:00

Mentre no arriba el nou disc... aquí teniu el documental (en tres parts: 1, 2, 3) que el programa de TVE-Catalunya Gran Angular va dedicar a Jaume Sisa, amb molt de material audiovisual que esperem que pogui continuar sortint a la llum i una entrevista on l'artista reflexiona sobre el seu art i la vida. Dedicat especialment als fans més llunyans de Sisa (saludos, Paje!)

D'El País al Canet Rock

2007-01-24T22:20:00.005+01:00

Sisa va oferir a El País (diari on darrerament realitza col·laboracions escrites) una entrevista sobre la reedició de Qualsevol nit pot sortir el sol on explica el canvi que va suposar aquest disc en la seva carrera. L'artista també recorda la sorprenent censura de la que va ser objecte aquest disc, i que li va impedir actuar al Festival Canet Rock d'aquell any. A la pel·lícula de Francesc Bellmunt sobre aquell festival, editada en DVD per la revista Enderrock, s'hi inclou la interpretació que Sisa va fer el dia després d'El setè cel, acompanyat per la prodigiosa veu de Dolors Palau. Tot un document històric i musical d'un país que vivia temps de canvis i d'un artista en estat de gràcia.

En companyia d'altres llunàtics

2006-12-30T10:06:00.001+01:00

Article escrit per Manuel Vázquez Montalbán al suplement El Quadern del diari El País el 19 de juliol del 2001 sobre la tornada de Sisa amb "Visca la llibertat" i la importància de "Qualsevol nit pot sortir el sol".

1975. Sisa edita Qualsevol nit pot sortir el sol i m'adono que estic davant un disc important perquè obre una nova dimensió per a l'encara anomenada Nova Cançó, tot i que ja ha deixat de ser un moviment col·lectiu per donar pas a les individualitats que porta a dins. En la mateixa línia però més enllà del que havia significat l'aparició del Pau Riba de Dioptria, Sisa aposta per una poètica individual, narcisista, en la qual la memòria o el desig no marquen apostes civils o èpiques, sinó la precària afirmació d'un jo fràgil entre un nosaltres insuficient. El redescobriment del jo dóna un caràcter a l'obra artística o literària dels creadors més joves dels anys setanta, amb la dècada ja amanida i a mig camí de ser els vuitanta. Ja no es dissenyen paradisos terrestres sinó refugis d'individu o tribu en qué qualsevol nit pot sortir el sol a l'espera del setè cel, en íntima connexió amb el germà aire, sens dubte l'element més fraternal que tenim. Si nosaltres havíem buscat el vuité dia de la setmana a l'ombra del mandat etílic de Marek Hasklo, aquells nois dels anys setanta encara eren més quimèrics i buscaven cels virtuals, amb el nas ple de blancors o de fums de plantes suposadament perverses.

Vaig dedicar un comentari molt elogiós al disc de Sisa i més de 25 anys després he tornat a escoltar repetidament Qualsevol nit pot sortir el sol, i insisteixo a dir que va ser creat en estat de gràcia i que és un referent obligat en l'educació de la nostra sentimentalitat. Durant aquests 25 anys, Sisa ha ratificat el seu talent amb aportacions singulars, com el disc dedicat a Barcelona o les creacions que va compartir amb els muntatges de Dagoll Dagom, especialment La nit de Sant Joan. Cadascú es tria els procediments per canviar de pell, normalment suaus i controlables per dermatòlegs adequats, però n'hi ha que quan canvien de pell canvien d'aire, de nit, de lluna i fins i tot de nom. Vaig estar, per invitació especial, a la roda de premsa en la qual Sisa va anunciar la seva transformació en Ricardo Solfa i la seva conversió en vocalista madrileny. Vivíem crisis d'esperances individuals i col·lectives que ens havien semblat fonamentals, i que Sisa es fes una operació de cirurgia anímica tan dràstica, vaig pensar, era fruit de Catalunya i la seva circumstància, en àcida connexió amb el cantautor i les condicions d'habitabilitat del seu cau.

L'exili, tan involuntari com voluntari, ha acabat i Sisa ha tornat a casa amb els ulls més difusos i els cabells més blancs. Hi ha qui s'ho ha pres com una cosa semblant a una possible recuperació de Figo. Jo crec que la lluna de Madrid és gairebé la mateixa que la de Barcelona i que la lluna de Sisa el 1975 desprotegeix els mateixos cels el 2001, i, sota aquesta evidència, el cantautor ha de seguir utilitzant el seu talent per fer companyia als altres llunàtics. Entre els quals m'hi compto.

Sisa a Manresa

2006-12-26T19:03:00.001+01:00

Sisa actua aquest dijous 28 de desembre (dia dels Sants Innocents) al Club de la Cançó de Manresa, on probablement presentarà les cançons que inclourà al seu proper disc, que podria titular-se L'inconscient.

"Qualsevol nit pot sortir el sol"... a l'Apolo

2006-12-23T19:39:00.002+01:00

Sisa va presentar ahir a la nit a la sala Apolo la reedició del disc Qualsevol nit pot sortir el sol en un concert molt intimista, acompanyat només per la guitarra i per les anècdotes i reflexions que va anar evocant sobre el Poble Sec, el Parel·lel i la seva infància i adolescència a mesura que se succeïen les cançons. Tot i interpretar sencer el disc, Sisa va alterar l'ordre de les cançons per crear un fil argumental en què, segons explicava ell mateix, situava el neixement del punt de vista galàctic a El setè cel, després del xoc entre l'abstracció de Germà Aire i el materialisme de Maniquí. Després d'interpretar les cançons del disc, Sisa va tancar la seva actuació amb No cal parlar (d'El congrés dels solitaris) i va convidar la singular Bohemia Camerata, que havia obert la nit amb les cançons de Barcelona Intimissimo Cafè. Junts van interpretar Les meves gitanetes, del repertori del grup de Pedro Burruezo, i una aconseguida versió del Me'n vaig en globus, de Sisa i Pascal Comelade.

Sisa interpretant Qualsevol nit pot sortir el sol:

Sisa i la Bohemia Camerata interpreten junts Me'n vaig en globus:

Quin creus que es el millor disc de Sisa?
	Orgia
	Qualsevol nit pot sortir el sol
	Galeta galactica
	La catedral
	Antaviana
	La magia de l'estudiant
	Sisa i Melodrama
	La nit de Sant Joan
	Barcelona Postal
	Roda la musica
	Transcantautor
	Carta a la novia (Ricardo Solfa)
	Cuando tu seas mayor (Ricardo Solfa)
	Ropa fina en las ruinas (Ricardo Solfa)
	Visca la llibertat
	Bola voladora
	Sisa al Zeleste 1975
	El congres dels solitaris

pollcode.com free polls